dissabte, d’abril 21, 2007

[ cat ] El lloc de la llibertat

Publicat per La Directa, 21.03.2007, nº 42, p. 6

El Òscar atorgat a la pel·lícula La vida dels altres ens brinda l'oportunitat pe reflexionar sobre la importància que té la Llibertat en les nostres societats. L'impressionant diagnòstic que realitza del que va ser la desapareguda República Democràtica Alemanya (RDA) posa de manifest la importància de viure en règims capaços de garantir les llibertats. La rellevància de la reflexió que comporta aquesta pel·lícula és encara major si tenim en compte que, des del 11-S, les llibertats públiques es troben en franca regressió de llarg a llarg del planeta.



Poc importa, en efecte, si aquesta regressió es produeix mitjançant mesures d'impacte global com la Patriot Act, o reglaments orientats a governar la nostra cotidianeidad, com ocorre en el cas de l'ordenança “cívica”. El cas és que s’imposa pensar la llibertat més enllà de la limitada accepció que se li sol conferir avui dia: una llibertat que es pensa estrictament com la no interferència dels poders públics en l'esfera del privat; la llibertat “negativa” del liberalisme clàssic, des de Benjamin Constant a Isaiah Berlin.

Però, anem a pams. Abans de ser mundialment conegut pel seu best-seller El xoc de les civilitzacions, Samuel P. Huntington havia escrit un assaig no menys rellevant des del punt de vista acadèmic, titulat La tercera onada. En ell analitzava el progrés històric dels règims democràtics i observava que aquests tenien lloc a través d'onades de democratització. No obstant això, l'assaig de l'ideòleg americà tenia un punt feble: obviava la importància de la intervenció activa i directa dels moviments socials en la producció dels règims de llibertats.

Des dels llastos funcionalistas de la seva perspectiva, Huntington presentava un fresc històric en el qual la democràcia semblava el resultat d'una combinació de desenvolupament i acords entre elits. L'autor ignorava completament el paper de la societat en la producció de la democràcia. Així, podia assegurar Huntington, la RDA constituïa un cas extrem de màxim desenvolupament i mínim aperturismo. El resultat final: el col·lapse del “Socialisme realment existent” (Rudolph Bahro).

A pesar de la seva apologia de la democratització liberal, el que Huntington evitava explicar era com es va produir el col·lapse dels règims leninistas. I és que el Mur de Berlín no va caure per obra exclusiva de les elites, sinó per la crisi constitucional que sempre acaba suposant la irreductibilidad de la multitud a l'Estat. Una crisi que, des de 1989, ja no s'expressa en les velles categories de les masses i la seva instància de representació, el partit, sinó en el progrés d'una resistència microsocial, moltes vegades aliè als grans processos de presa de decisió, però igualment implicada i constitutiva de la democràcia. Ens referim a això que solem anomenar moviments socials i dels quals normalment tan sols es destaca la seva irrupció en l'espai públic, el soroll de la multitut.

En aquest sentit, el que la pel·lícula de Henckel von Donnersmarck reflecteix extraordinàriament és el canvi de paradigma polític del nostre temps. A la pel·lícula no hi té cabuda l'apologia del triomf sobre l'stalinisme, fixada en l'imaginari col·lectiu per les arxiconegudes escenes de la multitut saltant sobre el Mur. El pas d'un règim a un altre no trastoca la condició dels personatges: el funcionari segueix en el seu lloc, igual que l'intel·lectual i el buròcrata. El progrés, no obstant això, existeix, encara que silenciós. I és que la Llibertat ha de ser buscada en altre lloc, precisament a l'origen.

A la pel·lícula, en fi, no s'escauen segones interpretacions sobre lloc de la llibertat. Això és el que fa d'ella una obra mestra des del punt de vista de la Teoria Política. De forma contundent, la trama situa el lloc de la Llibertat en la motivació per a l'acció política que resulta la nostra condició de ser capaços del desig. No és la seguretat laboral, l'habitatge garantit o l'administració eficient de sexe el que mou a la dissidència, sinó el desig d'altra vida; la vida dels altres, els que desitgen.

dilluns, d’abril 16, 2007

[ cat ] xerrada sobre el moviment estudiantil gallec

Convidat pels Estudiants en Acció al debat sobre el moviment estudiantil, el proper dimecres, 18 abril, a les 13h30 (aula 20.053, Campus de Ciutadella), discutirem més en concret la relació entre el moviment estudiantil i el nacionalisme a Galícia.

Intentarem respondre entre altres preguntes a com s'organitzen els estudiants gallecs? De quines eines disposen? Com es defensa la realitat nacional gallega en les universitats?

La trobada contarà amb la participació de Gael González (Portaveu dels Comités Abertos de Faculdade) i Àlex Figueres (Secretari d'Organització d'Estudiants en Acció).

dijous, d’abril 12, 2007

[ cat ] El valor de les paraules

Publicat per La Directa, nº 44, p. 7

Eppur si muove, la pau. Galileu, que va conèixer bé el significat d'estar davant un tribunal que escolta però no escolta, segurament s'hauria sorprès de veure com en l'era de les telecomunicacions, en el món que va superar totes les barreres que ell va somiar amb destruir, la comunicació poguès resultar tan difícil. Per contra, a pesar dels avantatges tecnològics, sembla que la “excomunicación” (expressió antiga com les pràctiques inquisitoriales) sigui una de les pràctiques més recurrents dels mass media.

I així, quan un s'acosta al conflicte polític a Euskal Herria, no sembla que els canvis discursius de les elites hagin abandonat prou aquest estrany mantra del “condemnem la violència, ens afirmem en la unitat dels demòcrates”. Potser pensin que d'aquesta manera, “excomunicant” a l'altra part, es conjuri la falta de coratge polític per a plantar cara a una situació particularment complexa. El pànic als costos electorals de comunicar amb l'altre costat sembla en qualsevol cas ser més terrible que aquella por d'Ulisses del que no fa tant (abans de l'ocorregut en la T-4, en tot cas) parlava Ferran Requejo.

A ningú se li escapen els riscos polítics a mig termini de les actituds electoralistes, les presències dels uns i els altres, en les unes i les altres manifestacions. No obstant això, des d'espais de la societat civil com els quals promouen i articulen plataformes com Si al procès de pau, sembla que s'obre una tensió constituent bé distinta a la de l'intercanvi mediàtic amb l'electorat útil. Certament, l'actitud electoralista dels partits parlamentaris, llevat de l'ambigüitat tàctica de IC-Verts, capaç de posar els manifestants a Déu i Saura al Diable, sembla assegurada, com poc, d'aquí que es voti.

Un paradigma democràtic participatiu reclama, però, no acontentar-se amb la mera condemna del electoralisme; hauria d'invertir la desvalorització de les paraules que produïx la reiteració mediàtica, indagar en les possibilitats de significar el que esdevé altrament. Fàcil de dir, difícil de fer i, no obstant això, no deixa de ser l'imperatiu polític del moment.

Com retornar, doncs, el seu valor a la paraula? L'experiència dels moviments socials apunta un concepte nascut de la seva pròpia pràctica: disrupció. El recurs a les pràctiques disruptives no és violència, com se sol apuntar des de les lectures més pobres del que és un moviment, sinó ruptura efectiva dels circuits comunicatius que alimenten la excomunicación de l'altre. Hora és de produir altres combinacions de paraules, d'innovar estèticament, de canviar els codis culturals que s'han assentat a l’opinió pública en dècades de democràcia excomunicativa.