dimarts, de juny 24, 2008

[ cat ] Pàgina web on-line

www.raimundoviejo.info

De moment només és pot consultar en català, però aviat esperem poder tenir traducció a més idiomes. Vull aprofitar aquesta ocassió per agrair a en Marc de la Unitat de Suport a la Innovació Docent-CPGP la seva feina i assessorament tècnic.

[ cat ] Seminari sobre Frame Analysis a l'IGOP

El proper dilluns, 30 de juny, a les 16h30, tindrà lloc a l'Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) la sessió Frame Analysis: enquadrament teòric, operacionalització empírica i línies d'investigació.

[ cat ] La dècada vermella: Alemanya (1967-1977)

Classe al curs d'estiu 1968: Abans i Després.

[ Dimecres, 2 de juliol de 17:00 a 20:20 ]


A mig camí entre l'efímera experiència del Maig Francès (1968) i la àmplia mobilització de la Ondata Rivoluzionaria italiana (1969-1977), la Dècada Vermella (1967-1977) alemanya comparteix l'extensió temporal de l'ona de mobilitzacions, tot i que amb un menor abast social. La mort de l'estudiant Benno Ohnesorg a les mans de la policia el 2 de juny de 1967 marcaria un punt d'inflexió en les mobilitzacions pacifistes del SDS (Sozialistischer Deutscher Studentenbund). Amb aquest episodi s'inicia un període d'intensa mobilització i canvi social en la República Federal d'Alemanya (RFA). Des de llavors fins a la Tardor Alemanya (el Deutscher Herbst de 1977) la República de Bonn (Alemanya occidental entre 1949 i 1989) veurà transformades des de l'interior les estructures del règim polític de postguerra. Aquest període de transició donarà pas als anomenats "nous moviments socials" (tot i que en realitat no eren tan nous) i la fundació del "partit anti-partit": Els Verds (Die Grünen). En aquesta sessió del curs examinarem la naturalesa del canvi politic que es va produir i que encara es projecta sobre els nostres dies.

dilluns, de juny 23, 2008

[ cat ] Saviesa, Ciència, Tecnologia: la universitat que vindrà.

Article publicat per la Directa, núm 98, pàg. 7 (18 de juny)



Saviesa, ciència i tecnologia: tres conceptes relacionats amb el coneixement, tot i que de manera diferent i canviant al llarg del temps. La saviesa, grau més elevat del coneixement, ha estat considerada també font de prudència, intel•ligència aplicada. La ciència, més modesta, comprèn el conjunt de coneixements obtinguts mitjançant l'observació i el raonament, estructurats de manera sistemàtica, permetent l'enunciat de principis i lleis generals. La tecnologia, en fi, tot just un conjunt de teories i de tècniques que faciliten l'aprofitament pràctic del coneixement científic.

Al llarg de la Història hi ha hagut temps que la institució universitària va arribar a organitzar institucionalment aquests conceptes amb cert èxit. Amb els seus pros i contres, no sense la mediació del conflicte entre estaments, es va assolir una certa harmonia en el funcionament dels espais de producció del coneixement, en la composició social de qui coneixen, en l'ocupació i l'aplicació social dels seus sabers.

En els nostres dies, però, costa creure que qui vulgui cercar la saviesa arribi a ella estudiant o treballant en les universitats. La ciència, certament, es troba associada a la universitat de manera més clara, si bé és conegut que la producció científica més avançada en no poques branques del saber escapa a la institució. I això és encara més evident si pensem en el cas del desenvolupament tecnològic.

El problema universitari, no obstant això, no és en les seves línies fonamentals un problema de fugida de la producció del coneixement (efecte abans que causa de la crisi de la universitat), sinó de l'organització institucional d'aquesta. En els últims anys, de fet, la universitat s'ha inclinat per una de les configuracions més extremes i adverses que hagin conegut saviesa, ciència i tecnologia, a saber: aquella que inverteix el flux semàntic de l'ordre conceptual que genera la tríade saviesa, ciència i tecnologia fins a l'extrem de subsumir pràcticament les dues primeres en l'última.

En efecte, si observem l'evolució o, pitjor encara, la tendència que es dissenya en el desenvolupament universitari, veurem que cada vegada més la universitat s'està convertint en un centre de producció i reproducció d'aplicacions tecnològiques, subsidiària del progrés científic aliè i d'escassa o nul•la saviesa. La raó per a això és tan evident i denunciada com tabú en el discurs acadèmic: la mercantilització del coneixement. No és de sorprendre que un tremend sentiment de frustració condeixi entre un cognitariat, en formació o contractat, cada dia més precaritzat.

Les alternatives, però, existeixen i proliferen en el cor mateix del semiocapitalisme. Amb cada curs progressen per onsevulla alternatives d'autoformació. No són pocs els hackers que es riuen dels coneixements d'informàtica que es poden impartir en un aula universitària. Tampoc és casual que en el terreny de les idees, els principals desafiaments a la teoria política hagin procedit de la urgència de donar resposta als moviments socials: des del feminisme fins a l'ecologia política, passant per l'indigenisme, la justícia global, etc.

Significativament, la reivindicació de la universitat es presenta en la semàntica que acompanya aquest procés de producció d'espais de coneixement: noves universitats que es diuen lliures, nòmades, tangents, pirates, invisibles, etc. La seva organització ve a donar resposta avui a una crisi de la institució universitària introduïda des de dalt i que intenta jerarquitzar, disciplinar i expulsar a un cognitariat incapaç de donar-se per satisfet amb el marc institucional (de classe, gènere, cultura, etc.) que se li ofereix.

El conegut Pla Bolonya no sembla que vingui precisament a facilitar les coses, si bé tampoc s'hauria d'ignorar el potencial antagonista d'aquesta temptativa per recompondre un ordre social fundat en el control del coneixement. Així, la institució requereix una implicació proactiva de qui produeix el coneixement: l'estudiant-massa que va produir la LRU no té futur en el elitista marc universitari postfordista de la LOU. El cognitari-precaritzat, però, hauria de ser col•laborador i pro-actiu en la producció d'un coneixement bàsicament tecnològic.

Els processos de subjectivació en curs necessaris al naixement de la universitat semio-capitalista comporten algunes resistències i contradiccions de difícil solució dintre del model bolonyès. El futur de la universitat, però, resultarà de la manera en que es resolgui el conflicte implícit. A nosaltres universitaris de comprendre a temps l'exigència política de la nostra època.

dijous, de juny 12, 2008

[ cat ] Manifest: Per una universitat pública al servei de tota la societat

Contra una campanya per desprestigiar-la i mercantilitzar-la

Des de finals de l’any passat s’ha desfermat una campanya intensa orientada a desprestigiar la universitat pública i a modificar-ne radicalment les finalitats i el funcionament. L’objectiu d’aquest escrit és justament cridar l’atenció sobre la campanya, amb la qual es pretén que el sistema universitari perdi el caràcter de servei públic.

Les tesis de la campanya

El Círculo de Empresarios, una part de la premsa, representants de les universitats privades i fins i tot persones que exerceixen càrrecs de màxima responsabilitat en universitats públiques han coincidit darrerament en una o més de les tesis següents:
  • El que paga l’estudiant com a preu de matrícula és molt poc, només cobreix una part petita dels costos i no hi ha dret que els rics paguin el mateix que els pobres, per als quals, d’una altra banda, l’obstacle per accedir a la universitat no és el preu de matrícula, sinó els salaris deixats de percebre. Sorprenentment, la solució que proposen per facilitar l’accés als que menys tenen consisteix en ajustar els preus de la matrícula als costos totals, que estimen en uns 5.500 € per any.
  • Les persones formades a les universitats no resulten prou útils per a les empreses, no encaixen adequadament en el mercat laboral. En conseqüència, a la universitat sobra gent, perquè la que en surt resulta sobreeducada, frustrada, penedida i, damunt, no cobra gaire més que si no tingués títol. Les empreses haurien de poder intervenir en el dissenys dels plans d’estudis i fins i tot en l’activitat docent.
  • El sistema de govern de les universitats públiques és assembleari, sense parió amb el de cap altre país avançat, i, per tant, ineficient. Això porta al descontrol econòmic i organitzatiu de les universitats. Cal un sistema de govern més executiu, amb un Consell Social que actuï com el consell d’administració d’una empresa, fixant les polítiques i nomenant la rectora o el rector que serà responsable davant seu, i no de la comunitat universitària, de la seva aplicació.
Aquestes tesis no són noves. A les darreres dècades hi ha hagut pressions per convertir la docència i la recerca universitàries en un producte orientat a la satisfacció de les demandes immediates del mercat i fer-li perdre així el caràcter de servei públic adreçat a tota la societat. Però probablement mai no havien estat expressades amb tanta claredat com ho fa el document Una Universidad al servicio de la sociedad, tot un programa de reforma universitària publicat pel Círculo d’Empresarios el desembre del 2007, on s’afirma que “No es tracta d’inserir la Universitat en el marc de l’Estat del Benestar, tendència que d’alguna forma ha estat present en la nostra història recent; sinó d’integrar la Universitat de manera més decidida en el teixit econòmic i productiu [...]”.

Canvis si, però no aquests

Des de la reinstauració de la democràcia, la universitat pública ha estat, a Espanya, un factor rellevant de progrés social, cultural i econòmic. En aquests trenta anys, la universitat ha diversificat i renovat la docència, ha incorporat decididament la recerca, ha millorat les plantilles i les instal·lacions i ha ampliat el servei públic de la formació superior a més persones de sectors socials més diversos. Tot això no obstant, arrossega encara vicis heretats del franquisme i n’ha generat de nous, de vegades per ella mateixa, però d’altres amb la connivència, la complicitat o fins i tot l’impuls de l’Administració, o a l’empara d’una legislació desencertada.

La universitat pública és una institució molt millorable, una part de les crítiques formulades recolzen sobre defectes reals, i tenim el convenciment que cal reformar-ne aspectes importants. Però això no justifica la pretensió de mercantilitzar-la, és a dir, de posar-la als servei dels interessos a curt termini de les empreses i d’apujar-ne els preus a nivells insostenibles per a moltes persones. Som, per tant, davant d’una cruïlla: millorar a fons el funcionament de la universitat pública o posar-la al servei d’interessos privats imposant-li com a únics criteris de govern i de gestió els propis de l’empresa privada.

Bolonya com a pretext

Els temps de canvis són propicis per a aquella gent que pretén fer anar l’aigua al seu molí. I ara veiem com l’enrenou al voltant de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior (EEES) s’aprofita sovint per tergiversar-lo, bé sigui fent-ne interpretacions tendencioses, bé sigui, senzillament, inventant-se’n el contingut. Així es converteix de vegades en una presumpta exigència dita europea allò que no és sinó l’opinió interessada d’una persona o d’un sector.

Una formació universitària per al futur

La declaració de Bolonya diu, i hi estem d’acord, que s’ha de “promocionar l’obtenció d’ocupació” de la ciutadania europea. Per aconseguir-ho, la formació universitària ha de capacitar per a una gran varietat de funcions que necessita la societat, que és alguna cosa més que les empreses, i ha de ser robusta en relació amb el pas del temps, és a dir, ha de proporcionar a les persones uns coneixements generals profunds i ben assimilats i la capacitat d’actualització al llarg de la vida. Aquesta formació és diferent de la molt específica que necessiten les empreses a termini curt. Una concepció miop i estreta de mires de la formació és nefasta per a les persones i per al sistema econòmic i cultural del país, que necessita gent qualificada i amb capacitat d’adaptar-se a l’evolució dels coneixements i als profunds canvis sociolambientals, demogràfics, econòmics i tecnològics que previsiblement marcaran el segle XXI. O és que potser no es tracta d’anar cap a la tan enaltida societat del coneixement sinó cap a una societat amb un estrat majoritari de gent poc qualificada i amb sous baixos?

A la universitat, tothom que vol i val

A la universitat pública hi ha de poder accedir tothom que compleixi els requisits acadèmics i la continuïtat en els estudis no ha de tenir cap altra limitació que la capacitat i la voluntat de treball. Ajustar els preus de la matrícula als costos totals deixaria fora dels estudis universitaris moltes persones que avui hi poden accedir. I la solució no rau en facilitar crèdits amb què una bona part del jovent es veuria obligat a iniciar la seva vida professional amb un fort endeutament. El que cal és augmentar la quantia de les beques salari i el nombre de residències estudiantils, abaratir el transport públic per al jovent i prendre totes aquelles mesures que evitin que la manca de recursos econòmics sigui una barrera per a la formació de la ciutadania.

Un govern assembleari?

L’afirmació que el govern de les universitats és assembleari és senzillament falsa. Les universitats actuen en un marc delimitat per les lleis i la política de l’Administració. La configuració i les competències dels seus òrgans de govern estan regulades per disposicions legals. Els consells socials, amb majoria de membres externs a la universitat, tenen competència sobre pressupostos i plantilles. La universitat no és una empresa i la presència decisiva d’empreses en els seus òrgans de govern és incompatible amb l’autonomia i el dret a la llibertat de càtedra, reconeguts a la Constitució.

Què cal fer?

De tenir èxit la campanya que analitzem, es produiria una forta constricció de l’accés a la universitat, la formació universitària seria d’obsolescència ràpida i es consolidaria un model econòmic basat en un personal poc qualificat i mal pagat. Per tant, un retrocés social, cultural i econòmic molt significatiu. I és un perill que no s’ha de subestimar.

Demanem, per tant, a les persones que tenen les màximes responsabilitats en les universitats públiques que prenguin posició en aquest debat, fins ara pràcticament unilateral, per defensar les institucions que representen. Ho demanem també al govern de la Generalitat, com a responsable de l’ensenyament públic i de les seves universitats.

Per a servir millor al conjunt de la societat i estendre i intensificar el servei públic de la docència i la recerca universitària calen canvis profunds que acabin amb el corporativisme, la burocratització i el parasitisme dels recursos públics per interessos privats, tan de fora com de dins de la universitat, que encara avui llasten el funcionament de la universitat pública. El govern de Catalunya i els de les universitats públiques haurien d’endegar, de comú acord, un procés de reflexió orientat a millorarles i a reforçar-ne la contribució a la nostra societat. En aquesta tasca han de cercar i trobar el suport actiu majoritari de la comunitat universitària.

Maig de 2008

+ Signar manifest

diumenge, de juny 08, 2008

[ cat ] Crònica de l'acte d'entrega del premi PUC



La setmana passada la Plataforma Universitària pel Català va fer entrega al professor Raimundo Viejo del Premi PUC. Com cada any, aquest va consistir en un lot de productes de la terra procedents de diferents punts de la geografia del Principat.

El Premi és un reconeixement a l’esforç d’integració del professor Viejo al nostre país, plasmat no solament en l’aprenentatge del català sinó també en impartir les seves classes en la nostra llengua. Viejo va resultar escollit per sufragi popular dels estudiants durant la passada Diada de la Solidaritat, gràcies a una arrasant majoria.

+ Llegir més

dimecres, de juny 04, 2008

[ en ] After 1968 :: new link on this blog



From After 1968's introduction:

Foucault once wrote: “Do not think that one has to be sad in order to be militant, even though the thing one is fighting is abominable.” By criticizing the bureaucrats of the revolution and the sad passions of the militants, Foucault conjured up a positive grammar of the political awakening of 1968, that has not been a second Freudo-Marxist golden age, but an incision into the political itself, in that a changed analysis of power came together with a changed model of rebellion. The events of 1968 saw the emergence of a political potentiality that had left the Leninist model of revolution behind, and turned to a minoritarian and molecular model of the break.

+ After 1968

dilluns, de juny 02, 2008

[ cat ] Curs d'estiu :: 1968: Abans i Després

La Càtedra UNESCO d'Estudis Interculturals i el Centre d'Estudis sobre Moviments Socials presenten aquest curs que s'organitza dins dels Cursos d'Estiu de la Universitat Pompeu Fabra



El maig francès del 68 ha esdevingut un símbol. Però la voluntat de revolta que representa no es va limitar ni a París ni a aquell any. Les diverses ànsies d'avançar cap a una nova societat es van viure també a Praga, Berkeley, Mèxic, Barcelona... Cal parlar d'un període contradictori, que comença abans i que finalitza després, caracteritzat per la mobilització en contra de l'autoritarisme (de les societats capitalistes i de l'URSS) i per l'eclosió de noves reivindicacions (els drets civils, el feminisme, el pacifisme...). Aquest curs vol contribuir a explicar i a analitzar críticament uns anys fonamentals per entendre el present.

Professorat: Silvia Díaz, Francisco Fernández Buey, Antonino Firenze, Salvador López Arnal, Jordi Mir Garcia, Giaime Pala, Enric Prat, Berta Sánchez, Raimundo Viejo.

+ Més informació sobre el curs aqui

+ Contacte amb el CEMS a: centre.moviments [at] upf.edu