Per raons professionals, recentment he hagut de fer una recerca sobre els programes dels partits. Sorprenentment, cap d’ells no facilita l’accés al seu programa a la pàgina d’entrada de la web. Tots sense excepció obliguen la ciutadania a passar una bona estona navegant abans de trobar el programa de les últimes eleccions. Rares vegades hi ha programes d’eleccions anteriors. En algun cas, fins i tot, per més que es busqui, no es trobarà el programa enlloc. En algun altre, el programa únicament està disponible en castellà. En fi, els programes no són accessibles en cap cas a través de tecnologies aptes per persones amb diversitat funcional (per exemple, no existeixen formats àudio per les persones invidents).
Aquest fet sorprèn precisament ara, en un temps en què no es para de parlar de la crisi de la representació, de la desafecció i de tants altres símptomes de la més àmplia crisi de la política. Des d’aquell cèlebre “programa, programa, programa” d’Anguita fins al present, estem fartes i farts de veure els portaveus dels partits –sobretot en temps electorals– presumint de la condició del partit com a eina de la democràcia, de la bondat dels seus programes com a contractes amb la societat, etc. Encara ressona en la ciutadania el mea culpa pel distanciament de la realitat del carrer que va seguir els vergonyosos índexs d’abstenció electoral en el referèndum de l’Estatut i altres convocatòries. Això sí, no hi ha programa que no es cansi de parlar de les bondats de la democràcia participativa i de l’interès declarat de cada partit en qüestió per afavorir la participació ciutadana.
Pel que es veu, la realitat és ben diferent i cal qüestionar-se seriosament si es pot dir que és tan sols una nimietat quan no és el cas aïllat d’un o dos partits, sinó el de totes les forces amb representació al Parlament (i no només a casa nostra, puc assegurar que passa el mateix en altres comunitats autònomes). No sembla que el que està en joc sigui poca cosa: estem parlant d’impedir l’accés a una eina elemental per avaluar allò que fan els partits amb els vots de la ciutadania. No fa falta ser més demòcrata que un liberal per comprendre que el programa és el contracte a través del qual els partits, a més d’accedir al repartiment de poder institucional, han de guiar la seva acció de govern durant la legislatura.
Així les coses, potser ja és hora que, en comptes de parlar de desafecció de la ciutadania, comencem a pensar altres conceptes més ajustats a la realitat dels partits, com són la falta de transparència o l’opacitat de la gestió, la voluntat de no rendir comptes, etc. Que ningú se sorprengui, després, al carrer, quan escolti els manifestants que canten “li diuen democràcia i no ho és”.
