dissabte, de maig 08, 2010

[ cat ] Un pas enrere

[ versió 0.1, s'agraeix la revisió lingüística ]



Encara que havia escoltat remors, la mala notícia ja està aquí: una sèrie de membres de les CUP han decicidit violar els acords assemblearis i presentar-se a les eleccions. Per desgràcia no és una sorpresa ni una novetat. Però sí una falta d'ètica i una desil·lusió que demostra la debilitat d'un projecte de radicalització democràtica als Països Catalans. Aquesta decisió mostra el mal perdre del sector minoritari que, a imitació del seu ídol, Lenin, pretén presentar-se amb la legitimitat d'una majoria que no té i que no és sinó la veu impostada del "Poble" (que no del Demos).

Fem ràpidament una mica d'Història per conéixer quina és la genealogia de la cultura política que porta a decisions així (decisions que, per leninistes, són antidemocràtiques). És un fet històric conegut que el famós "dèspota asiàtic" (així li va dir Anton Pannekoek) va desenvolupar sempre la seva estratègia política d'acord amb les regles de la representació política, destruint el procés participatiu dels soviets. L'escisió "bolxevique", de fet, mai va ser tal, és a dir, majoritària dintre de la Socialdemocracia russa, sinó "majoritària" d'acord a la interpretació autocràtica del que Lenin entenia que interessava a la "majoria" (el què, com és evident, no és gens ni mica democràtic). Amb aquesta lògica autocràtica de la representació (que no democràtica de la participació) es va desenvolupar la teoria de l'organització leninista (la teoria del Partit) i es va anar consolidant amb la succesió dels diversos esdeveniments històrics, la via leninista al totalitarisme de Stalin.

En aquest sentit, és igualment conegut que gràcies a l'ajut del seu company Trotski, Lenin va decidir massacrar la experiència participativa dels revolucionaris de Kronstadt. I no és algo menys conegut que aquesta massacre va marcar el punt d'inflexió definitiu en la renúncia de Lenin i Trotski a una estratègia revolucionària global i l'aposta pel "Socialisme tàtar" (Rosa Luxemburg) sobre el que es van consolidar les bases de l'Estalinisme, el Socialisme en un sol pais i tot el que sabem.

En el fons, quan observem avui el que succeix a les CUP, ens trobem davant d'aquest mateix i vell problema: la no acceptació del procediment democràtic per una part de la seva militáncia; o el que és el mateix, l'ús únicament instrumental de la democràcia al servei del projecte autocràtic d'inspiració leninista (el mal anomenat "moviment d'alliberament nacional). Malauradament, és un fet visible que a les CUP hi ha organitzacions leninistes que ni tan sols necessiten amagar-se com fan sovint els trotskistes. I no només això, sinò que també es pot verificar sense dificultat una voluntat descarada de fer servir la democratització amb finalitats autocràtiques.

El problema, de totes maneres, no radica tant en aquest risc (que no és tal), sinò més aviat en el desgast que provoca a la resta de companys de les CUP, en la lògica internista, improductiva i cainita que introdueix en el projecte del que, per desgràcia, encara formen part la colla d'oportunistes que ha decidit per compta seva presentar-se a les autonòmiques. Contràriament a Lenin, que encara que autòcrata no era un pobre ignorant guiat per esquemes ideològics, sinò un bon teòric i estratega polític, els que avui pensen que el leninisme està viu com projecte polític, no s'apliquen simptomàticament la lliçó històrica que ens va llegar sobre la política del moviment: la necessitat d'adequar l'estratègia a les condicions històric-concretes de les societats que hem d'actuar. Res d'això es veu en el que estan fent aquests "leninistes" (leninistes només en el sentit ideològic) i els seus companys de viatge que han decidit no respectar els acords assemblearis (aquests sí que realment majoritaris) que va donar el procediment democràtic.

El problema de la democràcia avui no és el mateix que quan Rosa Luxemburg, Anton Pannekoek i d'altres partidaris del comunisme dels consells (Räterkommunismus) o l'autonomia del moviment van denunciar els riscos autocràtics del Lenin i Trotski. Llavors la constitució material de la societat no estava preparada per una revolució democràtica (raó per la que va fracassar la Revolució Espartaquista de 1919). Al contrari, la forma en que llavors es donaven les condicions de la lluita de classes apuntaven a derives autocràtiques.

Així, el profon impuls ètic de na Rosa Luxemburg i en Karl Liebknecht, per exemple, hauria de xocar de front amb els dispositius disciplinaris de la fàbrica fordista. Per contra, la teoria autoritaria del Partit de Lenin aconseguiria triunfar en la Rusia zarista instituint una de las pitjors dictadures de l'Història. Com molt bé inidicarien més endavant Adorno i Horkheimer en el seu formidable i profètic anàlisi de la personalitat autoritària, les bases culturals de l'Alemanya de Weimar predisposaven a la classe obrera cap al nazisme molt més que cap al Socialisme. No cal recordar doncs que va passar després (el que no vol dir que s'hagi d'oblidar). I és que l'Història no està per construir identitats auto-referencials e impolítiques, com fan els "leninistes" actuals, sinò per aprendre dels errors propis i aliens.

Avui, però, les circunstáncies són justament les oposades als anys de Rosa Luxemburg. Després del drama històric viscut al segle XX, el món d'avui s'ha democratitzat de manera radical (tot i que encara molt insuficient). Si observem el món de la generació de Lenin i Luxemburg veurem que la democràcia era una rara avis característica de les grans poténcies capitalistes occidentals on la gestió de les lluites socials (no només de classe, sinò de gènere, nació, etc.) ja no permetia el control autocràtic d'una multitud emergent de subjectivitats antagonistes (aquí sí, el demos rebel enfrontat al poder sobirà).

Afortunadament, avui en dia les condicions objectives en que es defineix el conflicte social operen dins del marc de socialització en els valors democràtics que afavoreix la democràcia formal. Aquesta, contrariament als (ab)usos habituals de la prèdica leninista, no per formal deixa de ser democràcia, és a dir, no per això mateix deixa de generar una cultura política sobre la qual es pot sustentar una estratègia bé diferent de la que volen engegar ara aquests "leninistes" amb unes ganes desesperades d'aconseguir un escon impossible (qualsevol estudiant de polítiques amb uns mínims coneixements de comportament electoral sap que no hi ha cap possibilitat per aquesta candidatura --com per la de Revolta Global i d'altres opcions d'inspiració leninista).

El problema, doncs, no és què passaria si s'obtingués un escó (una desgràcia que afavoriria la deriva jacobina i autoritària de les CUP), sinó més aviat quin és el dany que s'està causant al projecte polític més original, innovador i, sobretot, democràtic, que ha generat el Catalanisme en les últimes dècades. Les CUP semblen haver arribat a un punt de creixement i maduració en el que han de decidir ser realment el projecte de radicalització democràtica que necesita la democratització de la política catalana, és a dir: un projecte sense interferències ideològiques ni avantguardes (el que hauria de suposar la disolució d'alguns partits), un projecte en xarxa (el que hauria de traduir-se en un model federal d'organització enlloc de crear instàncies de control jacobines), un projecte de decreixement polític (el que hauria de transformar a la "CUP de Barcelona" en CUPs de barri), etc, etc. Afortunadament, no tot són notícies dolentes en aquest sentit i en els últims anys, les CUP han aconseguit ser innovadores i autocrítiques com per anar fent front a la deriva leninista.

Arribat a aquest punt, però, la temptació de traslladar al terreny de la moral el debat polític no pot ser major. El comportament deslleial d'aquells que participen en una assemblea que aprova no anar a les eleccions i a continuació decideixen constituir-se en un altre espai amb l'única finalitat de fer efectiva la seva decisió (exemple on els hagi de "racionalitat instrumental" --Zweckrationalität), no només és reprovable en termes de la procedimentalitat democràtica, sinó del més elemental respecte a un mateix. Tal és la frontera entre l'oportunisme i la dignitat que l'arribista no sap distinguir.

No obstant això, la principal raó per criticar aquesta decisió tan qüestionable, no és moral sinò política i s'inscriu precisament en l'horitzó ètic que l'oportunista no arriba a a reconèixer: en un món que es democratitza, la relació amb la democràcia ja no pot ser merament instrumental. Quan això succeïx, la malanomenada desafecció fa la seva aparició en escena (com segur que deu estar succeïnt entre els militants honests i veritablement democrats de les CUP). Per contra, quan la relació amb la democràcia no és només instrumental (zweckrational), sinó que a més a més es funda en valors (wertrational), la democratització esdevé en un procés constituent que cap poder sobirà pot frenar. Es per això que avui més que mai. la democràcia és l'única opció emancipatòria i Lenin, una mòmia.

Un apunt final d'utilitat per altres xarxes del moviment

El que està passant a les CUP no és només un problema d'aquesta organització i hauria de fer reflexionar a les activistes d'altres col·lectius en els que passen coses semblables. Un dels problemes del trànsit que vivim actualment entre la política de les masses fordista i la política de la multitud postfordista radica en que les i els que fem política en el interior d'aquesta última encara no hem estat capaces de comprendre i enunciar les bases institucionals que puguin afavorir l'articulació entre la multitud com cos social i la multitud com demos.

En conseqüència, sovint s'observa com la fundació i refundació de projectes, la creació de nous espais, no ve condicionada pel respecte del demos (i, per tant, de les bases institucionals de la procedimentalitat democràtica), sinó pel seu ús instrumental i personalista. No poques vegades, les disputes entre els lideratges dels mascles alfa del moviment condueixen a moviments tàctics com el qual ara afecta a les CUP. En aquests moviments es redefineix la xarxa social des de la anòmia i per mitjà de les pràctiques ostracistes que expulsen a qui es consideren rivals perillosos (per majoritaris, per la seva major capacitat argumental, per la seva singularitat particular o pel què sigui). N'hi ha prou amb examinar el desenvolupament d'algunes campanyes, els canvis en les xarxes que les sostenen o les trajectòries vitals d'algun/e/s activistes per a adonar-se de que improductiu resulta això.

Per contra, construir l'autonomia avui exigeix un canvi radical de mentalitat, la institució del principi federal en les relacions entre xarxes, la política de reconeixement del disenso minoritari des del respecte a la voluntat de la majoria (sense trencament del demos per la part de la minoria), etc; en quatre paraules: respectar la procedimentalitat democràtica. Sense una reflexió adequada a les exigències de la constitució material de les societats que habitem la intraesfera global, les activistes ens arrisquem a convertir-nos en un patètic romanent de la llarga història de ruptures constituents de la qual ens considerem hereus. Del que es tracta, per contra, no és de repetir els èxits del passat, com pretenen els leninistes identitaris, sinó construir els èxits del futur, la radicalitat democràtica, la potència de la multitud.