dimarts, de febrer 22, 2011

[ cat ] El nou escenari catalanista




Els projectes polítics han de proposar solucions institucionalment viables

Article a Público, 22 de febrer de 2011, pàg. 5

Des del moment que la Plataforma pel Dret de Decidir va convocar la manifestació del 18-F fins a la històrica jornada del 10-J, passant per les rondes de consultes, hem assistit a una nova onada de mobilitzacions catalanista. Com a efectes destaquen una reactivació i recomposició interna de les xarxes catalanistes, una important renovació del discurs i la incorporació d’una nova generació. L’escenari postelectoral, però, és de crisi i recomposició de forces a dins del catalanisme. Les declaracions recents dels Pujol (pare i fill), el fet de si Mas anirà a votar el 10-A, els posicionaments dels partits independentistes cap a les municipals o la proposta d’organitzar un referendum són indicadors clars d’aquest canvi d’escenari.

Per a poder comprendre aquest nou escenari, cal ressituar, però, les dinàmiques derivades de la política de partits en el marc analític de referència que és propi al catalanisme: la política de moviment. I és que el catalanisme no és un projecte de partit, ni dels partits (en plural) que es reclamen representants de la dignitat nacional. Per contra, el catalanisme és una expressió de la política del moviment, una dimensió de les lluites d’emancipació que s’articulen en la vindicació del dret de decidir. Igual que la resta de les dimensions en què s’expressa la política del moviment (gènere, classe, etc.), el catalanisme s’origina en l’escissió amb el poder sobirà (en aquest cas, l’Estat espanyol). Per això mateix, els canvis que s’operen en l’estructura d’aquest són decisius per a les pròpies dinàmiques catalanistes.

Arribats a aquest punt no és difícil comprendre la importància de la conjuntura actual. Després de tres dècades d’Estat de les autonomies hem arribat a un punt de tensió en què només una cosa sembla clara: estem davant d’un procés esgotat i els projectes polítics han de proposar horitzons amb solucions institucionalment viables o enfonsar-se en les seves pròpies debilitats ideològiques.

Sota aquesta perspectiva les opcions del conflicte nacional semblen clares: per una banda, entre els beneficiaris del sobirà espanyol s’han reforçat les opcions centralistes i resimetritzadores (PP, UPyD, Ciutadans) davant dels partidaris del status quo (la gran majoria del PSOE i d’IU així com els regionalismes nascuts del model autonòmic); per l’altra, tenim un catalanisme dividit entre 1) els partidaris de renegociar alguna modalitat d’increment de l’autogovern que vagi més enllà dels límits fixats per la jurisprudència del Tribunal Constitucional (majoria de CiU), 2) els partidaris de tancar el model autonòmic amb la transició cap a alguna modalitat de federalisme asimètric (sectors catalanistes del PSC, ICV, etc.) i 3) els partidaris d’una ruptura independentista (minoria de CiU, ERC, SI...).

Per als partidaris de l'opció 1 s’hi ha de tancar tota estructura d’oportunitat procliu a intensificar la mobilització catalanista, ja que els podria posar en dificultats a l’hora de negociar amb Madrid. Una baixa mobilització amb moments de caràcter més aviat simbòlic, en canvi, seria altament beneficiosa a l’hora de pressionar i mantenir viu el vincle amb l’electorat.

Els partidaris de l'opció 2 es troben davant una situació paradoxal: es volen federar amb qui, per contra, no es vol federar amb ells, sinó més aviat mantenir l’status quo o reconstruir una hegemonia basada en un pseudofederalisme resimetritzador (casos del sectors socialistes no catalanistes o d’EUiA).

Finalment, l’opció 3 es veu davant la disjuntiva de rellançar les mobilitzacions o continuar enfonsant el moviment amb els excessos partidistes (escissions, personalismes, etc.). La improbable reunificació en un horitzó immediat de l’independentisme de partit mostra fins a on és inoperant el replec ideològic sobre la gramàtica del sobiranisme modern en un món en que l’estructura de la sobirania ve marcada per una governança multinivell global.

I encara queda l’opció del municipalisme alternatiu. El previsible ridícul electoral de la CUP barcelonina i l’esgotament de les consultes haurien d’establir les bases per un debat seriós sobre l’aprofundiment de la qualitat democràtica, la participació ciutadana i la definició de la interfície representativa del moviment. Queda per veure, però, que s’estigui a l’alçada d’aquest desafiament estratègic.

divendres, de febrer 18, 2011

[ es ] "Pacta sunt servanda"

Artículo publicado por el quincenal Diagonal, nº 143

Los pactos están para ser cumplidos. La reforma impuesta por el PSOE al servicio de los mercados y avalada por CC OO y UGT es la penúltima vuelta de tuerca neoliberal a nuestro maltrecho bienestar. La cosa viene de largo, de muy largo; de principios de los ‘80, como poco. Y a juzgar por cómo van las cosas no parece que vaya a cambiar en lo inmediato: el consenso pergeñado por el Ejecutivo –y cuestionado más de palabra que de obra por la izquierda parlamentaria– arriesga las frágiles resistencias que se han venido fraguando desde el verano.

¿Cómo es posible que tras los recortes se cuele ahora una reforma de las pensiones que nos devuelve a la prehistoria del bienestar? Hasta hace no mucho parecía que la batalla de las pensiones estaba llamada a relanzar el movimiento. El éxito relativo del 29 de septiembre reforzaba esta idea. ¿Cómo es posible entonces que, en apenas unas semanas, CC OO y UGT hayan vuelto a conchabarse con el Gobierno?

No es difícil encontrar razones de tipo estructural en el cambio del aparato productivo: la fragmentación de los centros de trabajo (la extinción de las grandes fábricas y otros espacios disciplinarios), el aislamiento de las figuras del trabajo precario (trabajadores encerrados en sus nichos conectados a la producción por el cable telefónico), etc. Tampoco resulta complicado observar cómo ha operado desde principios de los años ‘80 la hábil implementación transgeneracional del proyecto neoliberal. Atento a incrementar el nivel de precariedad por medio del salto de una generación a otra, el mando capitalista ha conseguido que las generaciones más jóvenes acaben aceptando como promesas lo que otrora fueron logros. De esta suerte se impide al trabajo crear su propia memoria y se rompe con ello la continuidad necesaria a la política del movimiento.

Gracias a la implementación transgeneracional del neoliberalismo, el mando ha conseguido incrementar de forma lenta, pero inexorable la agresividad y competitividad de las relaciones intralaborales. Por si fuera poco, mediante la significación y enfatización de las diferencias internas en el trabajo, el mando ha logrado convertir las distancias que separan la precariedad de la seguridad laboral en la auténtica divisoria entre hegemonía y subalternidad.

La jugada de estos últimos meses se ha basado en un doble movimiento táctico: por una parte, la maquinaria emocional capitalista (xenófoba, sexista, etc.) ha incentivado, cual zanahoria, a las formas más seguras del trabajo; por la otra, la amenaza de precarización (la reforma de la función pública) ha hecho las veces de palo que ha azuzado el trabajo seguro hacia la omertá sindical. De esta guisa, un pacto asimétrico, oportunista y basado en el miedo a perder lo poco que se tiene sella, silencia y pone en marcha el consenso de los mal llamados agentes sociales necesario a la reforma de las pensiones.

Por si todo ello fuera poco, la jugada se cierra con los consabidos y habituales incentivos selectivos al sindicalismo pactista que refuerzan el marco hegemónico a la par que bloquean la crisis del modelo sindical. No obstante, un último factor parece cerrar de manera sospechosa y problemática el éxito de la estrategia del mando que implica a Gobierno, patronal y sindicatos: la ausencia de un vaso comunicante para el descontento social. A pesar de los loables esfuerzos del sindicalismo libertario, nacionalista y alternativo por ofrecer una resistencia, algo falla. El incremento de las expresiones de anomia (así, el ataque al consejero murciano, Pedro A. Cruz) apunta a la necesidad de repensar discursos, tácticas y formas de acción colectiva más allá de los ámbitos que actualmente implican al sindicalismo. La ausencia del estudiantado, por ejemplo, demuestra hasta que punto el sindicalismo no oficial llega tarde a la organización del trabajo.